dijous, 27 de maig del 2004

Madrid i el casament reial

Alguna vegada us heu volgut sentir "reina por un día"?. Així mateix m'he trobat jo durant el Dimarts i el Dimecres.

Resulta que per qüestions de feina ens hem hagut d'anar a Madrid, doncs bé, per acabar de completar la "marujada" del passat Dissabte, vaig voler sentir l'emoció dels prínceps, i vaig fer part del recorregut del seguici reial... a peu! (que no és tan còmode com anar amb un cotxe, però estàs més aprop del "populacho"). La veritat és que jo no vestia de Pertegaz, i no anava saludant amb cara de pal als meus súbdits, però a l'ambient encara es notaven les vibracions de tan noble parella.

Tots els carrers guarnits amb aquells pendons horteres que penjaven dels balcons i dels fanals, i que us asseguro que vistos al natural eren esgarrifosos: els que penjaven dels balcons no eren ni "tontos ni agudos" (com diu la meva mare), o sigui, ni grans ni petits, una mida tota extranya, i del color... què us puc explicar del color!. Diuen que evocaven les postes de sol madrilenyes... per tant dedueixo dues coses: o bé són postes de sol vistes per un daltònic, o bé són les postes de sol d'un altra Madrid (capital del país Plutònia al planeta Saturn). Els tons eren tres (pel que vaig poder observar): groc palla (però molt palla... semblava descolorit per un sol inexistent a la Capital en la darrera setmana) acabat amb una ratlla gruixuda de color groc espatagant; rosa pààààààààààààààààlid amb la mateixa terminació però de color rosa Barbie; i el que més et recordava el final del dia... platejat! amb la franja del mateix color de la famosa nina. Quins vespres tan glamorosos tenen a la capital espanyola!. A Saragossa, com que bufa cierzo, aquests colors tan distingits no es queden impregnats a l'ambient. Menys mal que no he vist a la Cibeles amb un lleó groc i l'altra lila!: crec que tal shock m'hagués provocat amb tota seguretat insomni nocturn.

El Dimarts a la tarda, vaig agafar les meves bambes, i tot xino xano me'n vaig anar des de la Gran Via caminant fins al Palau Reial i l'Almudena. I allà vaig poder comprovar "in situ" els testos que havien posat el ajuntament amb plantetes, dels quals només quedaven el continent, i el contingut es composava d'algunes que altres arrels que vessaven totes secotes dels testos. Crec que si els deixen una setmana més al final no quedarà ni la terra. Quina pena. Veient allò, em vaig recordar del dia que es va casar la Infanta Cristina a Barcelona, a on a casa meva vàrem veure dues escenes que retindrem sempre a la nostra retina: una coneguda de Montcada que la van entrevistar per la TV3, i que va dir la frase de la seva vida "he perdío hasta las compresas" (a aquesta li podrien posar el següent epitafi al níxol: "aquí yace una mujer que perdió las compresas esperando a Iñaki Urdangarín"), però sobre tot el moment culminant va ser quan van retirar les tanques i va sortir tothom "a la carrera" a arrencar els geranis de la Catedral. Alguna cosa semblant duria passar l'altra dia a Madrid. De totes maneres, jo no els hagués agafat: mai se sap per on s'ha pogut passejar l'orina del Ernesto de Hannover.

La meva intenció era entrar al Palau Reial, però em va ser del tot impossible, hi havia hores de cua en forma d'esse al més pur estil Dragon Khan, però en comptes d'estar plenes de gent jove amb ganes d'emocions fortes, estaven formades per algun que altre sudamericà, i senyores que passaven de la cinquentena, les quals esperaven pacientment amb les amigues mentre comentaven la jugada del que van veure per la tele. Així que dabant de la impossibilitat de veure tan il·lustre edifici, vaig anar a la caça i captura del record, i com que havia vist a la gent tallant troços de catifa vermella vaig pensar que un parell de pams quadrats no quedarien gens malament en el meu menjador (es veu que les cases de marcs de Madrid estan plenes de troços de catifa vermella amb les fotos dels Prínceps retallades de la revista Pronto, i enganxades amb pegamento Imedio). Però quina va ser la meva desil·lusió quan els pocs troços que quedaven estaven cercats per un cordó de seguretat. Es veu que el dia anterior s'havien fins i tot estomacat per agafar un troç. Diuen que els més cotitzats eren els que estaven més bruts, perquè això era senyal de que els havia trepitjat moooooolta gent, entre els quals podem trobar personatges tan distingits com la Diana Garrigosa (proclamada en el programa de la Mª. Teresa Campos la dona més mal vestida de la cerimònia, a lo que ella va puntualitzar "yo tampoco la vi tan mal vestida, iba con su estilo particular catalán"... a què es duria referir "La Campos"?... portem les dones catalanes barrets de Robín de los Bosques?), l'Urdaci, la "Ampolla", o el Fraga.

Imagineu-vos si m'ha transformat personalment el recorregut, que ara fins i tot vull parlar amb les meves àvies, per repassar les feines dels meus dos avis, no sigui cas que haguessin estat taxistes i jo no m'hagués assabentat (ja sabeu que és una feina que dóna un cert glamour a la monarquia).

Mentrestant jo anava agafant "inputs" del poble, l'Antonio (que de tots és sabut que aprofita millor el temps que jo) va passar la tarda, això sí només que per qüestions laborals, amb la Daniela Cardone. Digueu-li tonto.

dimarts, 13 d’abril del 2004

"El Rosario"... i el Sr. Valderrama

NOTA: res més lluny de la meva intenció riure'm de ningú... i menys d'un "finat".

Avui, gran part de la població espanyola major de seixanta anys s'ha aixecat consternada per la mort del Sr. Valderrama. Es veu que al pobre home ahir per la tarda li va agafar un patatús, mentre es menjava una madalena sucada a un Nescafé.

Aquest matí totes les televisions estatals han fet un petit homenatge al cupletista. "La copla se ha quedado huérfana" he sentit en més d'un lloc, i jo em pregunto: què passarà quan es mori la Pantoja? (que potser diria que és la cupletista més jove que queda). D'aquí a vint anys podrem comparar a la copla amb la cabra hispànica, o sigui, en perill d'extinció?. Coneixeu a algun jove que s'atreveixi a cantar una copla sense que se li enfotin les amistats de la seva generació?. I el que és pitjor, creieu que està la lletra de la copla adaptada als temps que corren, a on la falta de valors, el botellón, i deixar a l'avi en una benzinera estan a l'ordre del dia?. Us imagineu la cara de la meva mare si vaig un dia a casa i li dic: "Mare" buena, con los ojitos de novia y la cara de "asusena" ,en comptes d'emocionar-se, com tantes i tantes mares de "antaño", el que puc provocar és que li agafi un atac de risa, i que es pensi que m'he fumat un porro.

Aquest matí, he escoltat embadalida i esgarrifada (sobre tot esgarrifada) algunes de les lletres del Juanito Valderrama, les quals la María Teresa Campos a qualificat com "preciosidades" (en aquest particular, discrepo amb la Sra. Campos). Hi ha una cançó, que es veu que era la més coneguda d'ell, que es diu El Emigrante, i que comença així: Tengo que hacer un rosarioooooo, con tus dientes de marfiiiil para que pueda besarloooo, cuando esté lejos de tiiii. Aquest "emigrante", en la meva modesta opinió, era un masclista, un cafre i un marrano. No tan sols deixava a la família amb "el Caudillo" mentre ell posava "pies en polvorosa", sinó que a sobre deixava a la nòvia a Sevilla tota desdentada perquè no trobés a un altre paio, i el que és pitjor... les dents les volia per fer-les petons!. Aaaaaaggggggg... No hagués estat més sencill tallar-li un rínxol de cabell, o bé demanar-li un mocador brut. I després ens extranyem que la resta dels Europeus ens vegin com a un país tercermundista. ¿Però com volem que ens vegin, si van acollir a un munt d'homes que duien a les seves butxaques, els molars i els premolars de les seves dones units per un fil de pescar?.

I què em dieu d'aquesta?. Es diu El Maletilla, i la història va d'un pobre "toreru" una mica patós que salta al "ruedu", i el toro el mata a la primera de canvi. Però això no acaba aquí, nooooooo. El pitjor de tot és que l'han anat a veure torejar la seva mare i la seva nòvia, que es veu que estan "aflijías", i que li demanen al President "que no saque el pañuelo" (si hi ha algún "taurinu" entre els lectors, si us plau que m'ho aclareixi, perquè el mocador és la peça que no m'encaixa en tota aquesta història). Però resulta que al final el va treure i... un grito lo rajó como un cuchillo, y al ver entre los cuernos de aquel toro, vencío por la muerte el chavalillo. Olé!.

I El Polizón?. Comença així: Cuando supe que mi madre en el pueblo se moría, yo, solo y en tierra extraña, con un dolor de agonía embarqué con rumbo a España, i continua... Déjame de polizón "pa" que acabe mi sufrir, yo se lo pido por Dios, que la quiero ver morir. Amb aquests petits fragments podem entendre que el "polizón" era també "emigrante", i si tenim en compte el que ja em llegit anteriorment... serà la seva mare també dona d'un emigrant, i si és així, encara conservarà les dents?. Estarà esperant-lo en la porta del domicili de sa mare, la seva nòvia per a reclamar-li les dents viatgeres?. Estarà la guerrillera de la mare de la seva nòvia fent guardia també en el mateix lloc? (no vull ni pensar el que li diria la meva mare a l'Antonio, si m'arranqués les dents).

El millor de tot és que cançons com aquestes et fan entendre millor a "nuestros mayores". Sense anar més lluny, jo ara em sento més identificada amb la meva àvia Feli. La dona, quan li regales una camisa de dormir, una bata o unes sabatilles sempre diu el mateix: "para cuando venga el médico". Després, té robes que fa servir només que pels hospitals, i per veure gent malalta, i si té una camisa molt maca diu que "esta ya me dura para cuando me muera". Es clar, no m'extranya!!!!. Quina visió de la vida pot tenir una persona que en les festes del seu poble ballava cançons amb lletres del tipus: de rodillas es tan bonita y tiene tanto salero, que le da el agua bendita un angelito del cielo.

Déu meu... quanta alegria hi havia en aquella Espanya.

dilluns, 5 d’abril del 2004

La Passió de Crist

A Saragossa, com a tot arreu, va començar ahir la Setmana Santa. Per a tots aquells que no heu passat uns dies aquí per aquestes dates, us diré que això és com una mena de Sevilla però sense saetes: set dies de processons comptant des del Diumenge de Rams (pel matí, per la tarda, i al final de la setmana fins i tot per la nit... amb "tamborileros" i "penitentes" inclosos).

Perquè no fos dit que no ens integrem en el sentiment popular, l'Antonio i jo vam anar a veure la polèmica darrera pel•lícula del Mel Gibson "La Passió de Crist" (aquest és el nom comercial, però també és digne de dir-se "La Massacre de Crist", o "Espectacle de Sang i Fetge"). Diuen que el Papa, amb una gran capacitat de síntesi, l'única cosa que va dir quan la va acabar de veure va ser: "Debióóóóóó pasaaaaaaarrr asííííííííííí...". Una servidora, quan es van obrir les llums del cinema va dir: "Ja era hora!" ( però que consti que no ho vaig dir perquè no m'agradés, perquè és realment bona). I la veritat és que "siiiiiii pasóóóóóóó asííííííííí" aquell pobre home les va passar putes.

Durant la projecció pateixes diversos canvis d'actitut i d'ànims: ara miro... ara no miro... ara m'emprenyo perquè la xicoteta del darrera (juntament amb 150 dones més) no para de fer esglais... ara penso en aixecar-me i anar-me'n... (va haver qui ho va fer) ara em torno a emprenyar perquè la iaia de mà dreta li està explicant en veu alta, i amb pèls i senyals al seu acompanyant, tota la història sagrada... ara necessito preguntar-li a l'Antonio que em posi al dia d'alguns personatges... (vaig aprofitar el fet de que va estudiar a La Salle). El pobre, com que va veure que jo no ho estava passant gaire bé, quan faltava com una mitja hora perquè finalitzés la pel•lícula (i dic "com" perquè ho ignoro, ja que vaig perdre per complert la noció del temps), em va agafar la mà i em va dir: "Vaaaaaaa Gemmaaaaa, no te preocupes, que sólo falta la lanza y los clavos". No sabeu com em va tranquil•litzar el fet de que NOMÉS faltés "la lanza y los CLAVOS"...

Si us hagués de ser sincera, la meva primera recomanació seria que no aneu a veure-la (que ja veiem prous desgràcies cada migdia quan posem el Telediario), però la veritat és que no fer-ho seria semblant a no haver vist "Ben-Hur", "Lo que el Viento se Llevó", "Gandhi", o el "Titanic" (que té en comú amb aquesta, que entres al cinema coneixent quin serà el final). Veieu-la!, però... amb unes petites recomanacions tals com no haver menjat res durant un parell d'hores abans d'entrar al cinema (les reaccions del cos en situacions amb tanta "passió" són tot un misteri), i estar psicològicament prepart per veure tortures, patiment i sang a dojo (des d'ahir entenc l'expressió "anava com un Crist"). I sobre tot atenció: no és com anar a veure "La Passió" d'Esparreguera, així que absteniu-vos a que els nens la vegin, a no ser que la vostra intenció sigui traumatitzar-los de per vida.

Quan us hagueu decidit, ja m'explicareu com ha anat.

dimecres, 3 de març del 2004

Cròniques manyes: "Pájaros" by Alfred Hitchcock... i altres "animalets".

A les ciutats no hi ha bestioles. Si et sens identificat amb aquesta afirmació, et diré que això no és així, almenys a Saragossa.

Recordeu la plaga de llagostes que van patir els egipcis "años ha"?. Doncs bé, portem un parell d'estius amb una situació semblant a escassos cinc kilòmetres del nostre domicili. El pitjor del cas és que sempre hi ha alguna amb la brújula descompensada, que acaba fent una excursioneta per la civilització, provocant l'histerisme de les fèmines (entre les quals m'incloeixo). Per si no ho sabeu, aquesta mena d'animalets acostuma a "aliar-se" amb uns bitxets verds petitons que volen amb un soroll d'allò més repugnant, i que s'enganxen a la roba estesa, fent-ho amb preferència en els llençols, i la roba interior blanca. Aquests també provoquen la histèria de la que us parla, que recull la flaçada ignorant del "perill" que corre, perquè quan menys t'ho esperes... et salten a sobre!. Crido tant, però taaaaaant, que o bé els deixo sords, o els mato d'un atac de cor.

I què us podria dir de les "mantis religioses", que tot i que no tinc coneixement de que siguin abundants per la zona, un exemplar d'aquesta espècie va quedar enganxat en el "gradolux" de la finestra del meu dormitori el passat Agost, i malgrat que tenen pinta de tranquil·les i espirituals (amb aquelles potetes curtes que sembla que estiguin resant el "Jesusito de mi vida"), em va donar un ensurt de mort. D'aquest fet tinc document gràfic per si algú està interessat.

També cap aquesta època de l'any ens trobem els testos arrasats: no tan sols se senten realitzats els coloms fent forats a la terra, sino que se'm caguen a les flors (te'ls trobes a dins de les jardineres amb el cul "en pompa"), se'm mengen les plantetes que comencen a néixer!, i per més "inri" ens desperten cada dos per tres a primera hora del matí. La nostra cambra està a sota de la teulada, total que estan molt "animats" a aquelles hores del dia (alguns semblen que s'hagin pres un pot de viagra), i els sents fent corredisses alhora que criden "burrublú... burrublú...", mentre intenten atacar a la femella (perquè no sé si us heu fixat, però agredeixen a la abnegada "companya" per agenciar-se-la... inaudit!). Fins i tot un dia vaig sentir un soroll del tot anormal, vaig sortir a la terrassa, i em vaig trobar a una tremenda cigonya a la meva teulada fent el moviment i el so "del apareamiento" (és força curiós), i intentant lligar amb una altra cigonya que es trobava pujada a una antena de televisió de la casa del costat, la qual li contestava amb la mateixa cantarella (el que ignoro és si en el moment de "l'acte" també s'estomaquen... i si ho van fer a casa meva!).

Això per no explicar-vos que a ple mes d'Agost, per la nit i sobre tot si la calor apreta, no em veig capaç de sortir a pendre la fresca. Un dia vaig estirar-me a sobre d'una tumbona (són d'aquelles verdes amb els llistons separats), i un grill feliç que saltava sense control es va xocar amb el "sostre" de les xixes del meu cul, que curiosament sortien per entremig dels llistons. Quina sensació tan tremenda! (per mi i pel grill, es clar).

Però ara, des de fa una temporada, la població salvatge-ocellil està començant a delinquir... i de quina manera!.

Tenim una cistelleta amb pinces per la roba a la banda de fora de la cuina. El passat mes vàrem començar a notar un "moviment extrany" en la cistella, es vellugava sense que ni l'Antonio ni jo la toquéssim!, tan aviat te la trobaves a la finestra, com al costat d'un armari, com al mig del balcó, i el que és més curiós... ens desaparexien les pinces!. Després de pensar fredament la qüestió, i descartar que una força del més enllà ens volgués acollonir, vam arribar a la conclusió que pels voltants del Pilar hi ha un niu, amb vistes a la Seo, que té uns bonics envans fets amb material xoriçat, amb premeditació i traïdoria, de "Villa Laval Moll". A demés no tenen un pèl de tontos... no els enganxes mai amb "las manos en la masa", nooooo...

Però això no és el més greu: la població domèstica-ocellil estan completament consternada per uns fets que us explico a continuació. Aquesta mateixa tarda ens han explicat (un afectat), que hi ha unes "picarazas" un xic cabrones, que fan vols rasants pels edificis en busca de bestioletes plumades de reduides dimensions ("véase" periquitos, canaris, agapornis, i altres victimes), que estiguin prenent el solet a dins de les seves gàbies als balcons de les nostres cases, completament ignorants del perill que corren. El seu "modus operandi" és el següent: rodejen l'habitacle, es posen a sobre d'ell, espanten als animalons de dins, fins que al final aquests s'atabalen i s'enganxen als barrots (per la part de dins), moment que aprofiten per agafar la pota de la víctima amb el seu bec fins que al final se l'arranquen de "cuaju". Es veu que a dins de les llars manyes, hi ha un número incontable d'animalons, que augmenta dia a dia, que s'aguanten amb una sola pota. Els casos comencen a ser tan nombrosos, que fins i tot hi ha una ebanisteria a la ciutat que s'està plantejant fer "patas de palo" amb quatre dits a la punta. I jo us pregunto, heu notat aquesta mena de comportament amb les "picarazas" catalanes?.

El que us puc assegurar és que a casa nostra hem arribat a un acord, i de moment, ni el Ramsés ni la Nefertari sortiran a pendre la fresca, fins que no finalitzi aquests actes de bandalisme... prefereixo que em robin les pinces!.

dijous, 22 de gener del 2004

Els iaios manyos

Em dirigeixo a vosaltres per parlar-vos d'un col·lectiu força nombrós a Saragossa: els iaios.

Per la meva experiència en aquesta ciutat us diré que els podriem dividir en quatre grans categories, totalment compatibles entre sí: una persona que pertany a la primera també pot pertànyer a la segona, i a la quarta, o bé a totes quatre de cop.

Primerament us parlaré del iaio-sorpresa. Reb aquesta denominació el que et pot sortir per qualsevol banda mentre condueixes, ja que per a ells no existeixen ni els semàfors ni els passos de vianants. Habitualment utilitzen grans avingudes tipus "Cesáreo Alierta", a on hi ha vegetació pels costats, per a sentir-se realitzats en la seva tasca. La seva tàctica és amagar-se ells i el bastó entre els arbusts, i sortir de cop i volta quan menys t'ho esperes, amb el conseqüent ensurt per part del conductor. Jo fins i tot (i us prometo que és totalment cert), he vist creuar aquesta avinguda a un senyor cec, que en aquest cas el podriem classificar com a "sorpresa-suïcida".

El iaio "todolosé". Surten com els bolets quan hi ha una obra, o bé s'ha produit un accident de tràfic. Els de les obres han estat tots paletes en la seva joventut (qui més qui menys ha pujat una paret en el poble, o a picat una sèquia). Te'ls trobes mirant, comentant la jugada entre ells, o bé dient-li a l'inmigrant de torn com ha de fer el forat o ha de posar el totxo. En general són gent desconfiada (l'ajuntament sempre els enganya), i una mica criticona. Ells acostumen a saber més que els arquitectes municipals.

D'altra banda, els que et trobes en els accidents de tràfic han estat abans guàrdies urbans, o bé han realitzat alguna feina relacionada amb la circulació. La seva encomiable missió és ajudar a que les parts s'enfrentin encara més. Al final acabes discutint amb el conductor contrari, i engegant a parir panteres al iaio. Els d'aquesta categoria, habitualment criden, no raonen, i a sobre t'increpen amb el bastó. Aquests també són criticons.

El iaio-bus. Què us puc explicar d'aquest tipus de personatge?. Per començar us diré que l'avi manyo, en general, és una persona poc desarrollada físicament, i això té un inconvenient , sobre tot en un moment d'aglomeració en un autobús, i és que les permanents i les calves t'arriben a l'alçada del nas. Per algú normal aquest fet no té cap problema, però per a mí, que hi ha poques coses en el món que em facin tant fàstic com un cap, la veritat és que ho passo molt malament, i haig d'anar tot el trajecte amb la cara mirant al sostre. En aquest grup podriem fer un parell de subgrups:

- l'impacient: és aquell que s'aixeca un parell de parades abans del que li toca. No parlen gairebé mai, però el seu colze a la ronyonada dels demés ocupants del vehicle, és incisiu com la "gota malaia". Al final t'obliguen a que et giris, els hi facis una mirada tipus Pantoja quan està emprenyada, i els diguis: "no empuje, que yo también bajo aquí".

- l'amenaçador: acostuma a asseure's a la part davantera de l'autobús. Ell no es velluga, i quan el vehicle s'ha aturat a la seva parada i ja ha obert les portes, llavors s'aixeca bastó en alt amb actitud amenaçadora, i va obrint-se camí entre la "muchedumbre", mentre crida al conductor que no arranqui. Aquest et deixa amb molt mal cos, perquè veus que la teva integritat física perilla.

I per finalitzar us parlaré dels iaio "gran superfície". Són personatges que no compren mai res i que acostumen a proliferar quan la meteorologia a la ciutat és adversa. La seva ubicació a dins de l'establiment varia en funció de la temperatura exterior, es a dir: a l'estiu te'ls trobes en els congelats, admirant amb cara d'embadalits les bosses de les croquetes de pernil "ultracongeladas", o entre les estanteries dels iogurts; i durant l'hivern o en els dies que bufa cierzo, acostumen a fugir d'aquests llocs i s'agrupen a les seccions de petits electrodomèstics, bricolatge, suavitzants, o bé els veus pujant i baixant per les escales mecàniques.

Jo des d'aquí proposaria als "Carrefoures", "Alcampos" i demés, que fessin algun tipus de codi per aquest col·lectiu, perquè quan hi ha sobresaturació de carros en els corredors, la circulació s'enlenteix ja que ells caminen anàrquicament, en paral·lel, i amb una velocitat no adequada. Primerament haurien de passejar per mà dreta i un al darrera de l'altre, al igual que els ciclistes. Les parades al davant de les estanteries no haurien de superar els 30 segons (a vegades te les veus negres per agafar la mantequilla), i evidentment seria preferible que no toquessin el gènero, i encara menys golpejar-lo amb el bastó! (jo, sense anar més lluny vaig veure un dia com ho feien amb el lineal de les bosses de patates fregides). També haurien de senyalitzar d'alguna manera que s'aturen de cop: si vas al darrera d'un d'ells no pots badar, perquè com que qualsevol cosa pot despertar el seu interès, es queden clavats en sec, amb el perill que això comporta (algun dia atropellaré a un). I per finalitzar s'haurien d'habilitat zones de descans, que podrien estar situades a la sortida i l'entrada de la botiga, per tal de que poguessin fer amistats, petar la xerrada, parlar de les ofertes vistes, o bé donar la seva opinió de com mantindrien al Saragossa a Primera (aquests també es poder englobar en el segon grup abans esmentat... ells van ser entrenadors de l'equip del poble).

I què hem de fer...?. Com diu en Serrat "tots portem un iaio a dins".