Les festes del Pilar

Us envío aquest correu per tal d'animar-vos a que assistiu a una de les festes més multitudinàries, i llargues (sobre tot llargues) de tota Espanya. Tots aquells que vivim a Saragossa, començarem a patir el proper Divendres les festes del Pilar, i aquest patiment es prolongarà fins el Diumenge de la setmana següent.

Resulta que encara que no t'agradi, has de viure amb alegria aquestes festes, plenes d'embussos, talls de tràfic, merda pel carrer, containers llençats a terra, orinades a les cantonades, aglomeracions, catxirul•los (no entenc això dels catxirul•los, quan és el dia de Sant Jordi sortim nosaltres al carrer amb barretina?), borratxos, vomitades i jotes.

Aquesta tarda ha caigut a les meves mans el "programa de festejos Pilar 2005". Deixant de banda concerts interessants com els de l'Ana Belén i el Víctor Manuel (sembla que siguin un sòl "ente", oi?), la Rosana, la Bonie Tyler, Amaral, el Manolo García i algun més que em deixo, tenim espectacles de totes les classes. Ho sento però no puc reprimir-me explicar-vos alguns d'ells.

Primerament a les 8 del matí, cada dia hi ha a la plaça de braus "La Misericordia" (bon nom) "Espectáculo taurino de vaquillas La Bravura Maña". A tot això se li ha d'unir la cursa de braus de les 5 de la tarda. A part de "el Juli", el "Cayetano Rivera", el "Cordobés", i algun més que conec (com veieu, domino els personatges del "paper couché"), també tenim a uns altres "turerus" que es diuen així: el Paulita, el Serranito, el Ventorrillo (aquest especialment m'ha encantat) i el Santo.

Pel que fa als concerts, a part de la gent que us he anomenat anteriorment, també actuen a la ciutat (us donc un premi si algú coneix a algun d'ells... i m'ho demostra!!!): Los Ochelis, El Pendejo, Los Lendakaris, Los Danzantes Concheras, Los "Delinqüentes", Los Pingaliraina, Los Gitanos de Aragón (Deu n'hi do!!!), Los Gandules, El Coscorrón, Las Pilis (en un "festejo" com aquest no podia faltar un nom així), La Marisa y los Titanes (també són un sòl "ente" com L'Ana i el Víctor) y el Niño Costrini (que a mi em sona més a "tureru" que a cantant).

Després l'ajuntament ens deleita amb obres de teatre amb títols sugerents com aquests: Marianico el Corto y el Baluarte Aragonés (és un quadre de jotes) fan el que anomena el programa de festes "una comedia musical de ambiente aragonés" anomenada "Un Cincuentón con mucha Marcha". El Sr. Corto no té ni de conya 50 anys... Després també tenim el gust de tenir a la Lita Claver "La Maña" (que jo ja em creia que estava jubilada) fent tots els dies una obra que es diu "Es... formidable". No sé si és el Dilluns o el Dimarts, que podem anar a veure "Dark Vader en Bagdad". M'agradaria saber l'exposició, nucli i desenllaç de la història. Quí deu ser el llumbreres que l'ha escrit!. La fleuma de la Karina, el Tony Antonio, el Tony las Vegas y el Balet Universal tenen un espectacle de "varietés" anomenat "Aires de Fiesta". I... no us ho perdeu!!!!, un tal Curro DR actua en el "El Coño de la Bernarda Verbenera". Sense comentaris.

Però què serien les festes del Pilar sense la "Mª. Jesús y su Acordeón"????. És un clàssic. CADA ANY deixa el "restaurant paellero" de Benidorm, per donar-li la murga als iaios manyos. Hi ha un "evento" a les festes totes les tardes, que es diu "El Pilar de nuestros Mayores", i consisteix en estabular als "abueletes" de la ciutat i dels pobles del voltant, a dins d'una carpa a no sé a on, amb l'agradable so de l'acordeó de la tal Mª. Jesús. Ignoro si el repertori canvia a diari, o bé és diferent d'un any per l'altre. També ignoro si els treu a ballar els Pajaritos, si interactua amb ells, o si els dona berenar. I jo em pregunto el perquè de tants anys aquesta dona taladran el cervell de la tercera edat. Algú sap si ha tret un disc en els darrers 20 anys i jo no m'he adonat?. Tan divertit és veure-la, que omple any rera any la carpa tots els dies!!!. Pot ser que l'ajuntament vulgui fer una neteja d'avis a la ciutat, provocant-los infarts amb el ball descontrolat dels Pajaritos?. Li farà un "barato" a l'ajuntament de Saragossa, ja que fa espectacle, i neteja els geriàtrics a la vegada?.

Però les actuacions estrella de les festes corren a càrreg, evidentment, dels quadres de jotes. Te'ls trobes per tot arreu!: al carrer, al súper (estàs allà, comprant un pot de tomàquet i ja els tens al darrera "riau, riau, riau, riauuuu"), a les botigues,... buffff... a mi sembla que em persegueixin. Surts a donar una volta per la ciutat (a plena nit!!!!), i et pots trobar la "ronda jotera" per qualsevol lloc!. Allà, cridant i donant salts, i perturbant la tranquil·litat nocturna. Aquest any, en el centre comercial, han decidit portar-ne un (inútil va ser el dia de la reunió de la junta de comerciants, suplicar que no ho fessin). Imagino que duria quedar com la catalana rara, perquè vaig ser l'única que va votar en contra. De totes maneres, i pel que he pogut averiguar aquesta tarda, la cosa està una mica verda perquè ens demanen 600€ per sessió, i només ens envien a quatre que toquen i a dos que criden, ja que ens estalviem els que salten per qüestions obvies (el centre comercial fa espiral cap avall, i no volem que rodolin les manyes, castanyoles incloses, per la rampa). De totes maneres, és un bon tema tenir-los. No sé com s'ho fan, però són com el Miguel Ríos: atrauen a les masses. Els que ens deleitaran aquest any amb els càntics són (entre altres): "La Alegría de Aragón", "La Fiera", "Estampa Baturra" (són aquests els que ens han demanat 600€ per actuació, es veu que són els que tenen el "caché" més alt), "Los Aires de Albarda", "El Pilar" (què poc originals!), "El Semblante de Aragón", "La Templanza Aragonesa" i "Los Aires de Aragón". Com podeu veure, "Aragón" té "semblante", "alegría" i "aire" (sobre tot "aire"!!!!).

No sabeu quina sort teniu d'estar a l'altre banda de l'Ebre.

El circ ja no és el que era

Escric aquest post, per a fer una petita reflexió sobre un fet que m'ha passat aquest mateix matí. Recordeu quan erem petits i arribava el circ a les nostres ciutats?:

"Visiten el Gran Circo Ruso y vean sus terroríficas fieras:
15 leones asesinos de Kenia, 8 magníficos elefantes de la India y
10 fieros cocodrilos provenientes de las salvajes aguas del Amazonas.
Y con ellos... Andrei Popov, alias "el Manco", nuestro valiente domador.
Del 16 al 23 de Abril en su ciudad".

Avui, com la majoria dels Dissabtes, he anat a comprar a l'Alcampo totes aquelles coses que no saps a on comprar a les botigues del barri: iogurts, vinagre, oli, paper del vàter, tampax,... Anava pel carrer, tan tranquil•la barallant-me amb el meu carro, que després de quatre anys encara és ell el que em domina a mi: hi ha cops que el carro m'ataca sense cap motiu aparent... és com si m'empantés pel darrera i s'ensopegués amb mi (fins i tot ha hagut vegades que he estat a punt de perdre una sabata), i altres cops, quan m'acosto a la paret perquè em ve de cara alguna senyora, el carro es puja (com si tingués vida pròpia), ell circula per la paret i jo per la vorera (és com anar agafada de la mà del Keanu Reeves a la pel•lícula de Matrix).

Quan m'anava acostant, he començat a veure que un grup de gent força nombrós i gens habitual entrava al centre comercial. Hi havia taaaaants neeeeeens: nens amb els carrets dels ninos, nens amb patinet, nens amb bicicletes, nens amb pilotes,... i he pensat: "Gemma, avui patiràs". Però el pitjor a arribat quan m'he ficat a dins del recinte de l'Alcampo, i a més a més del problema que tinc al circular amb el meu carro, havia d'anar vigilant de no trepitjar a cap dels "obstacles" vius que anava trobant pel camí, i a cap dels seus artilugis. Com que els pobres no aixequen dos pams de terra, un dia aniré despistada i m'enduré a algú per davant. Docs bé, el soroll allà dins era atronador. Tot eren xiscles i corredisses!!!!. Quan de sobte, per darrera d'una escala mecànica he vist que de cop i volta sortia l'atracció estelar del "Circo Italiano" (el tenim a Saragossa fins la propera setmana): quatre Teletubbies!!!!. Però no uns Teletubbies mida standard, noooooooo... Teletubbies de l'alçada del Príncep Felip, i amb el volum de la Montserrat Caballé. Quin horror!. Aquells personatges es vellugaven anàrquicament perseguint a tots els nens menors de 12 anys, i a totes les "nenes" menors de 35! (no són tontos els Teletubbies!). Així que de cop i volta ens hem vist perseguits (el carro i jo) per un personatge enorme de color groc, però un groc moooooolt brut, amb dos cercles grans als ulls fets de rejilla, i els braços oberts que em deia amb veu d'ultratomba: "ven al circo, ven al circo!!!". I jo pensava "corre, corre, Gemma, que si t'abraça agafaràs una infecció". Per fi, quan ja m'havia desfet del "Teletubbie carinyós" m'he topat amb un home amb xanques vestit de pallasso (quin espant!). M'ha mirat. S'ha inclinat una mica, i m'ha donat un parell de papers: "toma, entradas para el circo". Buffff... he arribat al lineal de la pasta de dents totalment estressada. Imagineu-vos si m'ha trasbalsat el tema, que m'he hagut d'esperar al costat dels congelats fins que he vist que han desaparegut els personatges. Si se m'hagués acostat el verd o el blau, els hagués deixat K.O. amb un taco d'espinacs.

I després diuen que el circ està en crisis!!!. Però qui volen que hi vagi si en comptes de feres, el que tenen són personatges de la tele vestits amb roba de tovallola bruta???. Què no veuen que aquests éssers no desperten cap interès en un món infantil dominat per les consoles, la "picarona" de la Melody, i el Fran Perea?. Quina poca psicologia!. Jo ja entenc que els costa menys mantenir a quatre Teletubbies, que a un elefant, però home... siguem seriosos...!!!. I jo em pregunto, a quina part de l'espectacle deuen sortir?. En comptes dels lleons?. Els déu domar, en aquest cas, el Fabio Fettuccini?. O bé surten en comptes dels pallassos?. Deuen fer acrobàcies?. La veritat és que afortunadament no ho sé. Què embafadors!.

Us imagineu que hagués tingut una criatura i avui m'hagués anat a comprar amb ell?. Ja m'imagino a l'Antonio aquesta tarda acompanyant al nostre "churumbel" a veure a aquests "engendros". Aquests són els inconvenients de tenir fills petits, que t'has d'empassar el Shin Chan, els "Lunis", i has de veure excitants pel•lícules protagonitzades per nens de 10 anys que es queden sols per Nadal, o bé que lliberen a les balenes, o gossos que parlen amb altres gossos o fins i tot amb els gats (el món animal està ple de sorpreses).

Com us podeu imaginar, abans els circs ambulants no els feien una colla de cagamandurries.

A Saragossa ja no hi ha boira

No us podeu ni imaginar com és de complicat viure a Saragossa. És taaaaaaaan difícil que et preguntin pel temps que fa i que diguis: "collonut!". El més normal és que contestis: fa cierzo, hi ha boira, no veig el sol des de fa tres setmanes, fa tanta calor que si ens descuidem ens podriem rostir "tomba i tomba", etc.

Aquest començament d'any ha estat horrorós. Hem estat des del dia 3 de Gener amb boira espessa, d'aquella que no es veu tres en un burro, i que fa que no vegis un raig de sol en setmanes. El fred ha estat d'aquells que et traspassava fins l'ànima. Mínimes de 0 graus i màximes de 3.

Avui, com cada dia he obert la botiga amb una temperatura baixíssima, però al sortir... oh miracle!!!!... el deu Ra m'ha acariciat el rostre. Visca!. La gent anava pel carrer amb una altra cara. Camí de casa em mirava als conciutadans amb alegria. Adéu als cabells aixafats!. Benvingudes les olleres pol·laritzades!. Ha sortit el sol!.

Com diu el refrany: "dura poc l'alegria a casa del pobre... manyo". Aquesta tarda bufa Cierzo!!!!!. He passat d'arribar a la feina portant el cap humit com si m'hagués llepat una vaca de Set Cases, a semblar la Bruja Avería. I a on aquest migdia hi havia alegria, ara hi ha crispació. Estic en situació de dir-vos que Saragossa està cripada, i jo crec que és per culpa del temps. No hauria d'estar permés donar-nos un clima favorable, si ens l'han de treure al cap de tres hores!.

Esperar l'autobús ha estat tota una aventura (em ric jo de la de "los famosos"). Liu de cabells cap amunt, coloms intentant mantenir el rumb en ple vol, ventada de terra, fulles seques, cleenex, bosses de plàstic,... quan ja duia un cinc minuts cagant-me amb l'Eolo ha arribat "el 40", tot ple de gent de tots els colors (darrerament aquesta ciutat sembla l'ONU), tamanys, edats i olors. Anàvem tots ben apretadets a dins, aguantant estornuts, tos, cabells greixossos, "coleteros" de proporcions exagerades,... quan de sobte a la següent parada de la meva s'han pujat com una dotzena de "jubilats amb experiència" (entenc per "jubilats amb experiència" aquells que passen dels 75), amb destí a "La Casa Grande", o sigui, l'hospital de la Seguretat Social (suposo que a visitar a algun company del "casal dels avis", perquè no crec que anessin "en tropel" a veure al metge...). Ells portaven el típic complement de la zona: bastons i boines, i elles els seus jaquetons ostentosos que ocupen la plaça de dues persones (alguns de pel i altres d'imitació barateta... però molt pomposos, això sí, perquè no sé si ho sabeu, però la manya és una dona poc planera a l'hora de vestir). Total, tots dotze han decidit que s'havien d'asseure, el problema ha estat a on, perquè no hi havia cap lloc lliure.

"L'autobuseru" ha posat en marxa el vehicle, amb la finura que caracteritza als "autobuserus" de l'empresa de transports municipals, situació per la qual ha començat el merder, perquè el jubilat (sobre tot el del gènere femení) diguem-ne que és una persona que té una certa inestabilitat per culpa dels anys. De sobte s'han adonat que si continuaven estant drets la seva integritat física corria perill. S'han esperat al començament del bus, agafats els uns als altres fins que hem arribat a la següent parada, moment en el qual han escanejat amb la vista les places de l'autobús, i han començat a anar a la recerca i captura del seient lliure, sense importar si al davant tenien una, dues, o vint-i-cinc persones que viatjaven com una llauna de sardines. Així que han baixat el cap i "cual arietes" han començat a envestir a tot aquell individu que es trobava al ben mig del corredor. La gent els hem estat increpant, i de quina manera!. No hi ha dret!. Em resisteixo a pensar que la vellesa és proporcional a l'egoisme i a la mala educació. Afortunats han estat aquells que s'han assegut!. Em sentia com si treballés d'extra a una de les pel·lícules del Paco Martínez Soria. A tot això, i en mig de l'enrenou, hem començat a sentir crits: una de les parelles que anàven amb ells han començat a discutir. El pobre home anava dret i no trobava cap lloc a on agafar-se, i la seva dona (pacient i comprensible a on les hagi) en comptes d'ajudar-lo, ha començat a cridar-lo!!!!!. Per què? ens preguntavem tots els viatgers... un "buchornu" que ni us explico. Quin stress... Jo no podia parar de riure!.

Malauradament, i amb molta més pena de la que us podeu imaginar, m'he hagut de baixar a una parada mooooooooolt anterior a la d'ells. A vegades no saps a on està l'espectacle, i t'ho passes millor viatjant en bus que anant a veure La Cubana. Llàstima que moments com aquests no puc mai disfrutar-los en companyia de ningú amb sentit de l'humor. No sabeu el que us perdeu!. M'he sentit com si estigués a un altre món.

Madrid i el casament reial

Alguna vegada us heu volgut sentir "reina por un día"?. Així mateix m'he trobat jo durant el Dimarts i el Dimecres.

Resulta que per qüestions de feina ens hem hagut d'anar a Madrid, doncs bé, per acabar de completar la "marujada" del passat Dissabte, vaig voler sentir l'emoció dels prínceps, i vaig fer part del recorregut del seguici reial... a peu! (que no és tan còmode com anar amb un cotxe, però estàs més aprop del "populacho"). La veritat és que jo no vestia de Pertegaz, i no anava saludant amb cara de pal als meus súbdits, però a l'ambient encara es notaven les vibracions de tan noble parella.

Tots els carrers guarnits amb aquells pendons horteres que penjaven dels balcons i dels fanals, i que us asseguro que vistos al natural eren esgarrifosos: els que penjaven dels balcons no eren ni "tontos ni agudos" (com diu la meva mare), o sigui, ni grans ni petits, una mida tota extranya, i del color... què us puc explicar del color!. Diuen que evocaven les postes de sol madrilenyes... per tant dedueixo dues coses: o bé són postes de sol vistes per un daltònic, o bé són les postes de sol d'un altra Madrid (capital del país Plutònia al planeta Saturn). Els tons eren tres (pel que vaig poder observar): groc palla (però molt palla... semblava descolorit per un sol inexistent a la Capital en la darrera setmana) acabat amb una ratlla gruixuda de color groc espatagant; rosa pààààààààààààààààlid amb la mateixa terminació però de color rosa Barbie; i el que més et recordava el final del dia... platejat! amb la franja del mateix color de la famosa nina. Quins vespres tan glamorosos tenen a la capital espanyola!. A Saragossa, com que bufa cierzo, aquests colors tan distingits no es queden impregnats a l'ambient. Menys mal que no he vist a la Cibeles amb un lleó groc i l'altra lila!: crec que tal shock m'hagués provocat amb tota seguretat insomni nocturn.

El Dimarts a la tarda, vaig agafar les meves bambes, i tot xino xano me'n vaig anar des de la Gran Via caminant fins al Palau Reial i l'Almudena. I allà vaig poder comprovar "in situ" els testos que havien posat el ajuntament amb plantetes, dels quals només quedaven el continent, i el contingut es composava d'algunes que altres arrels que vessaven totes secotes dels testos. Crec que si els deixen una setmana més al final no quedarà ni la terra. Quina pena. Veient allò, em vaig recordar del dia que es va casar la Infanta Cristina a Barcelona, a on a casa meva vàrem veure dues escenes que retindrem sempre a la nostra retina: una coneguda de Montcada que la van entrevistar per la TV3, i que va dir la frase de la seva vida "he perdío hasta las compresas" (a aquesta li podrien posar el següent epitafi al níxol: "aquí yace una mujer que perdió las compresas esperando a Iñaki Urdangarín"), però sobre tot el moment culminant va ser quan van retirar les tanques i va sortir tothom "a la carrera" a arrencar els geranis de la Catedral. Alguna cosa semblant duria passar l'altra dia a Madrid. De totes maneres, jo no els hagués agafat: mai se sap per on s'ha pogut passejar l'orina del Ernesto de Hannover.

La meva intenció era entrar al Palau Reial, però em va ser del tot impossible, hi havia hores de cua en forma d'esse al més pur estil Dragon Khan, però en comptes d'estar plenes de gent jove amb ganes d'emocions fortes, estaven formades per algun que altre sudamericà, i senyores que passaven de la cinquentena, les quals esperaven pacientment amb les amigues mentre comentaven la jugada del que van veure per la tele. Així que dabant de la impossibilitat de veure tan il·lustre edifici, vaig anar a la caça i captura del record, i com que havia vist a la gent tallant troços de catifa vermella vaig pensar que un parell de pams quadrats no quedarien gens malament en el meu menjador (es veu que les cases de marcs de Madrid estan plenes de troços de catifa vermella amb les fotos dels Prínceps retallades de la revista Pronto, i enganxades amb pegamento Imedio). Però quina va ser la meva desil·lusió quan els pocs troços que quedaven estaven cercats per un cordó de seguretat. Es veu que el dia anterior s'havien fins i tot estomacat per agafar un troç. Diuen que els més cotitzats eren els que estaven més bruts, perquè això era senyal de que els havia trepitjat moooooolta gent, entre els quals podem trobar personatges tan distingits com la Diana Garrigosa (proclamada en el programa de la Mª. Teresa Campos la dona més mal vestida de la cerimònia, a lo que ella va puntualitzar "yo tampoco la vi tan mal vestida, iba con su estilo particular catalán"... a què es duria referir "La Campos"?... portem les dones catalanes barrets de Robín de los Bosques?), l'Urdaci, la "Ampolla", o el Fraga.

Imagineu-vos si m'ha transformat personalment el recorregut, que ara fins i tot vull parlar amb les meves àvies, per repassar les feines dels meus dos avis, no sigui cas que haguessin estat taxistes i jo no m'hagués assabentat (ja sabeu que és una feina que dóna un cert glamour a la monarquia).

Mentrestant jo anava agafant "inputs" del poble, l'Antonio (que de tots és sabut que aprofita millor el temps que jo) va passar la tarda, això sí només que per qüestions laborals, amb la Daniela Cardone. Digueu-li tonto.

"El Rosario"... i el Sr. Valderrama

NOTA: res més lluny de la meva intenció riure'm de ningú... i menys d'un "finat".

Avui, gran part de la població espanyola major de seixanta anys s'ha aixecat consternada per la mort del Sr. Valderrama. Es veu que al pobre home ahir per la tarda li va agafar un patatús, mentre es menjava una madalena sucada a un Nescafé.

Aquest matí totes les televisions estatals han fet un petit homenatge al cupletista. "La copla se ha quedado huérfana" he sentit en més d'un lloc, i jo em pregunto: què passarà quan es mori la Pantoja? (que potser diria que és la cupletista més jove que queda). D'aquí a vint anys podrem comparar a la copla amb la cabra hispànica, o sigui, en perill d'extinció?. Coneixeu a algun jove que s'atreveixi a cantar una copla sense que se li enfotin les amistats de la seva generació?. I el que és pitjor, creieu que està la lletra de la copla adaptada als temps que corren, a on la falta de valors, el botellón, i deixar a l'avi en una benzinera estan a l'ordre del dia?. Us imagineu la cara de la meva mare si vaig un dia a casa i li dic: "Mare" buena, con los ojitos de novia y la cara de "asusena" ,en comptes d'emocionar-se, com tantes i tantes mares de "antaño", el que puc provocar és que li agafi un atac de risa, i que es pensi que m'he fumat un porro.

Aquest matí, he escoltat embadalida i esgarrifada (sobre tot esgarrifada) algunes de les lletres del Juanito Valderrama, les quals la María Teresa Campos a qualificat com "preciosidades" (en aquest particular, discrepo amb la Sra. Campos). Hi ha una cançó, que es veu que era la més coneguda d'ell, que es diu El Emigrante, i que comença així: Tengo que hacer un rosarioooooo, con tus dientes de marfiiiil para que pueda besarloooo, cuando esté lejos de tiiii. Aquest "emigrante", en la meva modesta opinió, era un masclista, un cafre i un marrano. No tan sols deixava a la família amb "el Caudillo" mentre ell posava "pies en polvorosa", sinó que a sobre deixava a la nòvia a Sevilla tota desdentada perquè no trobés a un altre paio, i el que és pitjor... les dents les volia per fer-les petons!. Aaaaaaggggggg... No hagués estat més sencill tallar-li un rínxol de cabell, o bé demanar-li un mocador brut. I després ens extranyem que la resta dels Europeus ens vegin com a un país tercermundista. ¿Però com volem que ens vegin, si van acollir a un munt d'homes que duien a les seves butxaques, els molars i els premolars de les seves dones units per un fil de pescar?.

I què em dieu d'aquesta?. Es diu El Maletilla, i la història va d'un pobre "toreru" una mica patós que salta al "ruedu", i el toro el mata a la primera de canvi. Però això no acaba aquí, nooooooo. El pitjor de tot és que l'han anat a veure torejar la seva mare i la seva nòvia, que es veu que estan "aflijías", i que li demanen al President "que no saque el pañuelo" (si hi ha algún "taurinu" entre els lectors, si us plau que m'ho aclareixi, perquè el mocador és la peça que no m'encaixa en tota aquesta història). Però resulta que al final el va treure i... un grito lo rajó como un cuchillo, y al ver entre los cuernos de aquel toro, vencío por la muerte el chavalillo. Olé!.

I El Polizón?. Comença així: Cuando supe que mi madre en el pueblo se moría, yo, solo y en tierra extraña, con un dolor de agonía embarqué con rumbo a España, i continua... Déjame de polizón "pa" que acabe mi sufrir, yo se lo pido por Dios, que la quiero ver morir. Amb aquests petits fragments podem entendre que el "polizón" era també "emigrante", i si tenim en compte el que ja em llegit anteriorment... serà la seva mare també dona d'un emigrant, i si és així, encara conservarà les dents?. Estarà esperant-lo en la porta del domicili de sa mare, la seva nòvia per a reclamar-li les dents viatgeres?. Estarà la guerrillera de la mare de la seva nòvia fent guardia també en el mateix lloc? (no vull ni pensar el que li diria la meva mare a l'Antonio, si m'arranqués les dents).

El millor de tot és que cançons com aquestes et fan entendre millor a "nuestros mayores". Sense anar més lluny, jo ara em sento més identificada amb la meva àvia Feli. La dona, quan li regales una camisa de dormir, una bata o unes sabatilles sempre diu el mateix: "para cuando venga el médico". Després, té robes que fa servir només que pels hospitals, i per veure gent malalta, i si té una camisa molt maca diu que "esta ya me dura para cuando me muera". Es clar, no m'extranya!!!!. Quina visió de la vida pot tenir una persona que en les festes del seu poble ballava cançons amb lletres del tipus: de rodillas es tan bonita y tiene tanto salero, que le da el agua bendita un angelito del cielo.

Déu meu... quanta alegria hi havia en aquella Espanya.

La Passió de Crist

A Saragossa, com a tot arreu, va començar ahir la Setmana Santa. Per a tots aquells que no heu passat uns dies aquí per aquestes dates, us diré que això és com una mena de Sevilla però sense saetes: set dies de processons comptant des del Diumenge de Rams (pel matí, per la tarda, i al final de la setmana fins i tot per la nit... amb "tamborileros" i "penitentes" inclosos).

Perquè no fos dit que no ens integrem en el sentiment popular, l'Antonio i jo vam anar a veure la polèmica darrera pel•lícula del Mel Gibson "La Passió de Crist" (aquest és el nom comercial, però també és digne de dir-se "La Massacre de Crist", o "Espectacle de Sang i Fetge"). Diuen que el Papa, amb una gran capacitat de síntesi, l'única cosa que va dir quan la va acabar de veure va ser: "Debióóóóóó pasaaaaaaarrr asííííííííííí...". Una servidora, quan es van obrir les llums del cinema va dir: "Ja era hora!" ( però que consti que no ho vaig dir perquè no m'agradés, perquè és realment bona). I la veritat és que "siiiiiii pasóóóóóóó asííííííííí" aquell pobre home les va passar putes.

Durant la projecció pateixes diversos canvis d'actitut i d'ànims: ara miro... ara no miro... ara m'emprenyo perquè la xicoteta del darrera (juntament amb 150 dones més) no para de fer esglais... ara penso en aixecar-me i anar-me'n... (va haver qui ho va fer) ara em torno a emprenyar perquè la iaia de mà dreta li està explicant en veu alta, i amb pèls i senyals al seu acompanyant, tota la història sagrada... ara necessito preguntar-li a l'Antonio que em posi al dia d'alguns personatges... (vaig aprofitar el fet de que va estudiar a La Salle). El pobre, com que va veure que jo no ho estava passant gaire bé, quan faltava com una mitja hora perquè finalitzés la pel•lícula (i dic "com" perquè ho ignoro, ja que vaig perdre per complert la noció del temps), em va agafar la mà i em va dir: "Vaaaaaaa Gemmaaaaa, no te preocupes, que sólo falta la lanza y los clavos". No sabeu com em va tranquil•litzar el fet de que NOMÉS faltés "la lanza y los CLAVOS"...

Si us hagués de ser sincera, la meva primera recomanació seria que no aneu a veure-la (que ja veiem prous desgràcies cada migdia quan posem el Telediario), però la veritat és que no fer-ho seria semblant a no haver vist "Ben-Hur", "Lo que el Viento se Llevó", "Gandhi", o el "Titanic" (que té en comú amb aquesta, que entres al cinema coneixent quin serà el final). Veieu-la!, però... amb unes petites recomanacions tals com no haver menjat res durant un parell d'hores abans d'entrar al cinema (les reaccions del cos en situacions amb tanta "passió" són tot un misteri), i estar psicològicament prepart per veure tortures, patiment i sang a dojo (des d'ahir entenc l'expressió "anava com un Crist"). I sobre tot atenció: no és com anar a veure "La Passió" d'Esparreguera, així que absteniu-vos a que els nens la vegin, a no ser que la vostra intenció sigui traumatitzar-los de per vida.

Quan us hagueu decidit, ja m'explicareu com ha anat.

Cròniques manyes: "Pájaros" by Alfred Hitchcock... i altres "animalets".

A les ciutats no hi ha bestioles. Si et sens identificat amb aquesta afirmació, et diré que això no és així, almenys a Saragossa.

Recordeu la plaga de llagostes que van patir els egipcis "años ha"?. Doncs bé, portem un parell d'estius amb una situació semblant a escassos cinc kilòmetres del nostre domicili. El pitjor del cas és que sempre hi ha alguna amb la brújula descompensada, que acaba fent una excursioneta per la civilització, provocant l'histerisme de les fèmines (entre les quals m'incloeixo). Per si no ho sabeu, aquesta mena d'animalets acostuma a "aliar-se" amb uns bitxets verds petitons que volen amb un soroll d'allò més repugnant, i que s'enganxen a la roba estesa, fent-ho amb preferència en els llençols, i la roba interior blanca. Aquests també provoquen la histèria de la que us parla, que recull la flaçada ignorant del "perill" que corre, perquè quan menys t'ho esperes... et salten a sobre!. Crido tant, però taaaaaant, que o bé els deixo sords, o els mato d'un atac de cor.

I què us podria dir de les "mantis religioses", que tot i que no tinc coneixement de que siguin abundants per la zona, un exemplar d'aquesta espècie va quedar enganxat en el "gradolux" de la finestra del meu dormitori el passat Agost, i malgrat que tenen pinta de tranquil·les i espirituals (amb aquelles potetes curtes que sembla que estiguin resant el "Jesusito de mi vida"), em va donar un ensurt de mort. D'aquest fet tinc document gràfic per si algú està interessat.

També cap aquesta època de l'any ens trobem els testos arrasats: no tan sols se senten realitzats els coloms fent forats a la terra, sino que se'm caguen a les flors (te'ls trobes a dins de les jardineres amb el cul "en pompa"), se'm mengen les plantetes que comencen a néixer!, i per més "inri" ens desperten cada dos per tres a primera hora del matí. La nostra cambra està a sota de la teulada, total que estan molt "animats" a aquelles hores del dia (alguns semblen que s'hagin pres un pot de viagra), i els sents fent corredisses alhora que criden "burrublú... burrublú...", mentre intenten atacar a la femella (perquè no sé si us heu fixat, però agredeixen a la abnegada "companya" per agenciar-se-la... inaudit!). Fins i tot un dia vaig sentir un soroll del tot anormal, vaig sortir a la terrassa, i em vaig trobar a una tremenda cigonya a la meva teulada fent el moviment i el so "del apareamiento" (és força curiós), i intentant lligar amb una altra cigonya que es trobava pujada a una antena de televisió de la casa del costat, la qual li contestava amb la mateixa cantarella (el que ignoro és si en el moment de "l'acte" també s'estomaquen... i si ho van fer a casa meva!).

Això per no explicar-vos que a ple mes d'Agost, per la nit i sobre tot si la calor apreta, no em veig capaç de sortir a pendre la fresca. Un dia vaig estirar-me a sobre d'una tumbona (són d'aquelles verdes amb els llistons separats), i un grill feliç que saltava sense control es va xocar amb el "sostre" de les xixes del meu cul, que curiosament sortien per entremig dels llistons. Quina sensació tan tremenda! (per mi i pel grill, es clar).

Però ara, des de fa una temporada, la població salvatge-ocellil està començant a delinquir... i de quina manera!.

Tenim una cistelleta amb pinces per la roba a la banda de fora de la cuina. El passat mes vàrem començar a notar un "moviment extrany" en la cistella, es vellugava sense que ni l'Antonio ni jo la toquéssim!, tan aviat te la trobaves a la finestra, com al costat d'un armari, com al mig del balcó, i el que és més curiós... ens desaparexien les pinces!. Després de pensar fredament la qüestió, i descartar que una força del més enllà ens volgués acollonir, vam arribar a la conclusió que pels voltants del Pilar hi ha un niu, amb vistes a la Seo, que té uns bonics envans fets amb material xoriçat, amb premeditació i traïdoria, de "Villa Laval Moll". A demés no tenen un pèl de tontos... no els enganxes mai amb "las manos en la masa", nooooo...

Però això no és el més greu: la població domèstica-ocellil estan completament consternada per uns fets que us explico a continuació. Aquesta mateixa tarda ens han explicat (un afectat), que hi ha unes "picarazas" un xic cabrones, que fan vols rasants pels edificis en busca de bestioletes plumades de reduides dimensions ("véase" periquitos, canaris, agapornis, i altres victimes), que estiguin prenent el solet a dins de les seves gàbies als balcons de les nostres cases, completament ignorants del perill que corren. El seu "modus operandi" és el següent: rodejen l'habitacle, es posen a sobre d'ell, espanten als animalons de dins, fins que al final aquests s'atabalen i s'enganxen als barrots (per la part de dins), moment que aprofiten per agafar la pota de la víctima amb el seu bec fins que al final se l'arranquen de "cuaju". Es veu que a dins de les llars manyes, hi ha un número incontable d'animalons, que augmenta dia a dia, que s'aguanten amb una sola pota. Els casos comencen a ser tan nombrosos, que fins i tot hi ha una ebanisteria a la ciutat que s'està plantejant fer "patas de palo" amb quatre dits a la punta. I jo us pregunto, heu notat aquesta mena de comportament amb les "picarazas" catalanes?.

El que us puc assegurar és que a casa nostra hem arribat a un acord, i de moment, ni el Ramsés ni la Nefertari sortiran a pendre la fresca, fins que no finalitzi aquests actes de bandalisme... prefereixo que em robin les pinces!.