No us podeu ni imaginar com és de complicat viure a Saragossa. És taaaaaaaan difícil que et preguntin pel temps que fa i que diguis: "collonut!". El més normal és que contestis: fa cierzo, hi ha boira, no veig el sol des de fa tres setmanes, fa tanta calor que si ens descuidem ens podriem rostir "tomba i tomba", etc.
Aquest començament d'any ha estat horrorós. Hem estat des del dia 3 de Gener amb boira espessa, d'aquella que no es veu tres en un burro, i que fa que no vegis un raig de sol en setmanes. El fred ha estat d'aquells que et traspassava fins l'ànima. Mínimes de 0 graus i màximes de 3.
Avui, com cada dia he obert la botiga amb una temperatura baixíssima, però al sortir... oh miracle!!!!... el deu Ra m'ha acariciat el rostre. Visca!. La gent anava pel carrer amb una altra cara. Camí de casa em mirava als conciutadans amb alegria. Adéu als cabells aixafats!. Benvingudes les olleres pol·laritzades!. Ha sortit el sol!.
Com diu el refrany: "dura poc l'alegria a casa del pobre... manyo". Aquesta tarda bufa Cierzo!!!!!. He passat d'arribar a la feina portant el cap humit com si m'hagués llepat una vaca de Set Cases, a semblar la Bruja Avería. I a on aquest migdia hi havia alegria, ara hi ha crispació. Estic en situació de dir-vos que Saragossa està cripada, i jo crec que és per culpa del temps. No hauria d'estar permés donar-nos un clima favorable, si ens l'han de treure al cap de tres hores!.
Esperar l'autobús ha estat tota una aventura (em ric jo de la de "los famosos"). Liu de cabells cap amunt, coloms intentant mantenir el rumb en ple vol, ventada de terra, fulles seques, cleenex, bosses de plàstic,... quan ja duia un cinc minuts cagant-me amb l'Eolo ha arribat "el 40", tot ple de gent de tots els colors (darrerament aquesta ciutat sembla l'ONU), tamanys, edats i olors. Anàvem tots ben apretadets a dins, aguantant estornuts, tos, cabells greixossos, "coleteros" de proporcions exagerades,... quan de sobte a la següent parada de la meva s'han pujat com una dotzena de "jubilats amb experiència" (entenc per "jubilats amb experiència" aquells que passen dels 75), amb destí a "La Casa Grande", o sigui, l'hospital de la Seguretat Social (suposo que a visitar a algun company del "casal dels avis", perquè no crec que anessin "en tropel" a veure al metge...). Ells portaven el típic complement de la zona: bastons i boines, i elles els seus jaquetons ostentosos que ocupen la plaça de dues persones (alguns de pel i altres d'imitació barateta... però molt pomposos, això sí, perquè no sé si ho sabeu, però la manya és una dona poc planera a l'hora de vestir). Total, tots dotze han decidit que s'havien d'asseure, el problema ha estat a on, perquè no hi havia cap lloc lliure.
"L'autobuseru" ha posat en marxa el vehicle, amb la finura que caracteritza als "autobuserus" de l'empresa de transports municipals, situació per la qual ha començat el merder, perquè el jubilat (sobre tot el del gènere femení) diguem-ne que és una persona que té una certa inestabilitat per culpa dels anys. De sobte s'han adonat que si continuaven estant drets la seva integritat física corria perill. S'han esperat al començament del bus, agafats els uns als altres fins que hem arribat a la següent parada, moment en el qual han escanejat amb la vista les places de l'autobús, i han començat a anar a la recerca i captura del seient lliure, sense importar si al davant tenien una, dues, o vint-i-cinc persones que viatjaven com una llauna de sardines. Així que han baixat el cap i "cual arietes" han començat a envestir a tot aquell individu que es trobava al ben mig del corredor. La gent els hem estat increpant, i de quina manera!. No hi ha dret!. Em resisteixo a pensar que la vellesa és proporcional a l'egoisme i a la mala educació. Afortunats han estat aquells que s'han assegut!. Em sentia com si treballés d'extra a una de les pel·lícules del Paco Martínez Soria. A tot això, i en mig de l'enrenou, hem començat a sentir crits: una de les parelles que anàven amb ells han començat a discutir. El pobre home anava dret i no trobava cap lloc a on agafar-se, i la seva dona (pacient i comprensible a on les hagi) en comptes d'ajudar-lo, ha començat a cridar-lo!!!!!. Per què? ens preguntavem tots els viatgers... un "buchornu" que ni us explico. Quin stress... Jo no podia parar de riure!.
Malauradament, i amb molta més pena de la que us podeu imaginar, m'he hagut de baixar a una parada mooooooooolt anterior a la d'ells. A vegades no saps a on està l'espectacle, i t'ho passes millor viatjant en bus que anant a veure La Cubana. Llàstima que moments com aquests no puc mai disfrutar-los en companyia de ningú amb sentit de l'humor. No sabeu el que us perdeu!. M'he sentit com si estigués a un altre món.
Aquest començament d'any ha estat horrorós. Hem estat des del dia 3 de Gener amb boira espessa, d'aquella que no es veu tres en un burro, i que fa que no vegis un raig de sol en setmanes. El fred ha estat d'aquells que et traspassava fins l'ànima. Mínimes de 0 graus i màximes de 3.
Avui, com cada dia he obert la botiga amb una temperatura baixíssima, però al sortir... oh miracle!!!!... el deu Ra m'ha acariciat el rostre. Visca!. La gent anava pel carrer amb una altra cara. Camí de casa em mirava als conciutadans amb alegria. Adéu als cabells aixafats!. Benvingudes les olleres pol·laritzades!. Ha sortit el sol!.
Com diu el refrany: "dura poc l'alegria a casa del pobre... manyo". Aquesta tarda bufa Cierzo!!!!!. He passat d'arribar a la feina portant el cap humit com si m'hagués llepat una vaca de Set Cases, a semblar la Bruja Avería. I a on aquest migdia hi havia alegria, ara hi ha crispació. Estic en situació de dir-vos que Saragossa està cripada, i jo crec que és per culpa del temps. No hauria d'estar permés donar-nos un clima favorable, si ens l'han de treure al cap de tres hores!.
Esperar l'autobús ha estat tota una aventura (em ric jo de la de "los famosos"). Liu de cabells cap amunt, coloms intentant mantenir el rumb en ple vol, ventada de terra, fulles seques, cleenex, bosses de plàstic,... quan ja duia un cinc minuts cagant-me amb l'Eolo ha arribat "el 40", tot ple de gent de tots els colors (darrerament aquesta ciutat sembla l'ONU), tamanys, edats i olors. Anàvem tots ben apretadets a dins, aguantant estornuts, tos, cabells greixossos, "coleteros" de proporcions exagerades,... quan de sobte a la següent parada de la meva s'han pujat com una dotzena de "jubilats amb experiència" (entenc per "jubilats amb experiència" aquells que passen dels 75), amb destí a "La Casa Grande", o sigui, l'hospital de la Seguretat Social (suposo que a visitar a algun company del "casal dels avis", perquè no crec que anessin "en tropel" a veure al metge...). Ells portaven el típic complement de la zona: bastons i boines, i elles els seus jaquetons ostentosos que ocupen la plaça de dues persones (alguns de pel i altres d'imitació barateta... però molt pomposos, això sí, perquè no sé si ho sabeu, però la manya és una dona poc planera a l'hora de vestir). Total, tots dotze han decidit que s'havien d'asseure, el problema ha estat a on, perquè no hi havia cap lloc lliure.
"L'autobuseru" ha posat en marxa el vehicle, amb la finura que caracteritza als "autobuserus" de l'empresa de transports municipals, situació per la qual ha començat el merder, perquè el jubilat (sobre tot el del gènere femení) diguem-ne que és una persona que té una certa inestabilitat per culpa dels anys. De sobte s'han adonat que si continuaven estant drets la seva integritat física corria perill. S'han esperat al començament del bus, agafats els uns als altres fins que hem arribat a la següent parada, moment en el qual han escanejat amb la vista les places de l'autobús, i han començat a anar a la recerca i captura del seient lliure, sense importar si al davant tenien una, dues, o vint-i-cinc persones que viatjaven com una llauna de sardines. Així que han baixat el cap i "cual arietes" han començat a envestir a tot aquell individu que es trobava al ben mig del corredor. La gent els hem estat increpant, i de quina manera!. No hi ha dret!. Em resisteixo a pensar que la vellesa és proporcional a l'egoisme i a la mala educació. Afortunats han estat aquells que s'han assegut!. Em sentia com si treballés d'extra a una de les pel·lícules del Paco Martínez Soria. A tot això, i en mig de l'enrenou, hem començat a sentir crits: una de les parelles que anàven amb ells han començat a discutir. El pobre home anava dret i no trobava cap lloc a on agafar-se, i la seva dona (pacient i comprensible a on les hagi) en comptes d'ajudar-lo, ha començat a cridar-lo!!!!!. Per què? ens preguntavem tots els viatgers... un "buchornu" que ni us explico. Quin stress... Jo no podia parar de riure!.
Malauradament, i amb molta més pena de la que us podeu imaginar, m'he hagut de baixar a una parada mooooooooolt anterior a la d'ells. A vegades no saps a on està l'espectacle, i t'ho passes millor viatjant en bus que anant a veure La Cubana. Llàstima que moments com aquests no puc mai disfrutar-los en companyia de ningú amb sentit de l'humor. No sabeu el que us perdeu!. M'he sentit com si estigués a un altre món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada