Alguna vegada us heu volgut sentir "reina por un día"?. Així mateix m'he trobat jo durant el Dimarts i el Dimecres.
Resulta que per qüestions de feina ens hem hagut d'anar a Madrid, doncs bé, per acabar de completar la "marujada" del passat Dissabte, vaig voler sentir l'emoció dels prínceps, i vaig fer part del recorregut del seguici reial... a peu! (que no és tan còmode com anar amb un cotxe, però estàs més aprop del "populacho"). La veritat és que jo no vestia de Pertegaz, i no anava saludant amb cara de pal als meus súbdits, però a l'ambient encara es notaven les vibracions de tan noble parella.
Tots els carrers guarnits amb aquells pendons horteres que penjaven dels balcons i dels fanals, i que us asseguro que vistos al natural eren esgarrifosos: els que penjaven dels balcons no eren ni "tontos ni agudos" (com diu la meva mare), o sigui, ni grans ni petits, una mida tota extranya, i del color... què us puc explicar del color!. Diuen que evocaven les postes de sol madrilenyes... per tant dedueixo dues coses: o bé són postes de sol vistes per un daltònic, o bé són les postes de sol d'un altra Madrid (capital del país Plutònia al planeta Saturn). Els tons eren tres (pel que vaig poder observar): groc palla (però molt palla... semblava descolorit per un sol inexistent a la Capital en la darrera setmana) acabat amb una ratlla gruixuda de color groc espatagant; rosa pààààààààààààààààlid amb la mateixa terminació però de color rosa Barbie; i el que més et recordava el final del dia... platejat! amb la franja del mateix color de la famosa nina. Quins vespres tan glamorosos tenen a la capital espanyola!. A Saragossa, com que bufa cierzo, aquests colors tan distingits no es queden impregnats a l'ambient. Menys mal que no he vist a la Cibeles amb un lleó groc i l'altra lila!: crec que tal shock m'hagués provocat amb tota seguretat insomni nocturn.
El Dimarts a la tarda, vaig agafar les meves bambes, i tot xino xano me'n vaig anar des de la Gran Via caminant fins al Palau Reial i l'Almudena. I allà vaig poder comprovar "in situ" els testos que havien posat el ajuntament amb plantetes, dels quals només quedaven el continent, i el contingut es composava d'algunes que altres arrels que vessaven totes secotes dels testos. Crec que si els deixen una setmana més al final no quedarà ni la terra. Quina pena. Veient allò, em vaig recordar del dia que es va casar la Infanta Cristina a Barcelona, a on a casa meva vàrem veure dues escenes que retindrem sempre a la nostra retina: una coneguda de Montcada que la van entrevistar per la TV3, i que va dir la frase de la seva vida "he perdío hasta las compresas" (a aquesta li podrien posar el següent epitafi al níxol: "aquí yace una mujer que perdió las compresas esperando a Iñaki Urdangarín"), però sobre tot el moment culminant va ser quan van retirar les tanques i va sortir tothom "a la carrera" a arrencar els geranis de la Catedral. Alguna cosa semblant duria passar l'altra dia a Madrid. De totes maneres, jo no els hagués agafat: mai se sap per on s'ha pogut passejar l'orina del Ernesto de Hannover.
La meva intenció era entrar al Palau Reial, però em va ser del tot impossible, hi havia hores de cua en forma d'esse al més pur estil Dragon Khan, però en comptes d'estar plenes de gent jove amb ganes d'emocions fortes, estaven formades per algun que altre sudamericà, i senyores que passaven de la cinquentena, les quals esperaven pacientment amb les amigues mentre comentaven la jugada del que van veure per la tele. Així que dabant de la impossibilitat de veure tan il·lustre edifici, vaig anar a la caça i captura del record, i com que havia vist a la gent tallant troços de catifa vermella vaig pensar que un parell de pams quadrats no quedarien gens malament en el meu menjador (es veu que les cases de marcs de Madrid estan plenes de troços de catifa vermella amb les fotos dels Prínceps retallades de la revista Pronto, i enganxades amb pegamento Imedio). Però quina va ser la meva desil·lusió quan els pocs troços que quedaven estaven cercats per un cordó de seguretat. Es veu que el dia anterior s'havien fins i tot estomacat per agafar un troç. Diuen que els més cotitzats eren els que estaven més bruts, perquè això era senyal de que els havia trepitjat moooooolta gent, entre els quals podem trobar personatges tan distingits com la Diana Garrigosa (proclamada en el programa de la Mª. Teresa Campos la dona més mal vestida de la cerimònia, a lo que ella va puntualitzar "yo tampoco la vi tan mal vestida, iba con su estilo particular catalán"... a què es duria referir "La Campos"?... portem les dones catalanes barrets de Robín de los Bosques?), l'Urdaci, la "Ampolla", o el Fraga.
Imagineu-vos si m'ha transformat personalment el recorregut, que ara fins i tot vull parlar amb les meves àvies, per repassar les feines dels meus dos avis, no sigui cas que haguessin estat taxistes i jo no m'hagués assabentat (ja sabeu que és una feina que dóna un cert glamour a la monarquia).
Mentrestant jo anava agafant "inputs" del poble, l'Antonio (que de tots és sabut que aprofita millor el temps que jo) va passar la tarda, això sí només que per qüestions laborals, amb la Daniela Cardone. Digueu-li tonto.
Resulta que per qüestions de feina ens hem hagut d'anar a Madrid, doncs bé, per acabar de completar la "marujada" del passat Dissabte, vaig voler sentir l'emoció dels prínceps, i vaig fer part del recorregut del seguici reial... a peu! (que no és tan còmode com anar amb un cotxe, però estàs més aprop del "populacho"). La veritat és que jo no vestia de Pertegaz, i no anava saludant amb cara de pal als meus súbdits, però a l'ambient encara es notaven les vibracions de tan noble parella.
Tots els carrers guarnits amb aquells pendons horteres que penjaven dels balcons i dels fanals, i que us asseguro que vistos al natural eren esgarrifosos: els que penjaven dels balcons no eren ni "tontos ni agudos" (com diu la meva mare), o sigui, ni grans ni petits, una mida tota extranya, i del color... què us puc explicar del color!. Diuen que evocaven les postes de sol madrilenyes... per tant dedueixo dues coses: o bé són postes de sol vistes per un daltònic, o bé són les postes de sol d'un altra Madrid (capital del país Plutònia al planeta Saturn). Els tons eren tres (pel que vaig poder observar): groc palla (però molt palla... semblava descolorit per un sol inexistent a la Capital en la darrera setmana) acabat amb una ratlla gruixuda de color groc espatagant; rosa pààààààààààààààààlid amb la mateixa terminació però de color rosa Barbie; i el que més et recordava el final del dia... platejat! amb la franja del mateix color de la famosa nina. Quins vespres tan glamorosos tenen a la capital espanyola!. A Saragossa, com que bufa cierzo, aquests colors tan distingits no es queden impregnats a l'ambient. Menys mal que no he vist a la Cibeles amb un lleó groc i l'altra lila!: crec que tal shock m'hagués provocat amb tota seguretat insomni nocturn.
El Dimarts a la tarda, vaig agafar les meves bambes, i tot xino xano me'n vaig anar des de la Gran Via caminant fins al Palau Reial i l'Almudena. I allà vaig poder comprovar "in situ" els testos que havien posat el ajuntament amb plantetes, dels quals només quedaven el continent, i el contingut es composava d'algunes que altres arrels que vessaven totes secotes dels testos. Crec que si els deixen una setmana més al final no quedarà ni la terra. Quina pena. Veient allò, em vaig recordar del dia que es va casar la Infanta Cristina a Barcelona, a on a casa meva vàrem veure dues escenes que retindrem sempre a la nostra retina: una coneguda de Montcada que la van entrevistar per la TV3, i que va dir la frase de la seva vida "he perdío hasta las compresas" (a aquesta li podrien posar el següent epitafi al níxol: "aquí yace una mujer que perdió las compresas esperando a Iñaki Urdangarín"), però sobre tot el moment culminant va ser quan van retirar les tanques i va sortir tothom "a la carrera" a arrencar els geranis de la Catedral. Alguna cosa semblant duria passar l'altra dia a Madrid. De totes maneres, jo no els hagués agafat: mai se sap per on s'ha pogut passejar l'orina del Ernesto de Hannover.
La meva intenció era entrar al Palau Reial, però em va ser del tot impossible, hi havia hores de cua en forma d'esse al més pur estil Dragon Khan, però en comptes d'estar plenes de gent jove amb ganes d'emocions fortes, estaven formades per algun que altre sudamericà, i senyores que passaven de la cinquentena, les quals esperaven pacientment amb les amigues mentre comentaven la jugada del que van veure per la tele. Així que dabant de la impossibilitat de veure tan il·lustre edifici, vaig anar a la caça i captura del record, i com que havia vist a la gent tallant troços de catifa vermella vaig pensar que un parell de pams quadrats no quedarien gens malament en el meu menjador (es veu que les cases de marcs de Madrid estan plenes de troços de catifa vermella amb les fotos dels Prínceps retallades de la revista Pronto, i enganxades amb pegamento Imedio). Però quina va ser la meva desil·lusió quan els pocs troços que quedaven estaven cercats per un cordó de seguretat. Es veu que el dia anterior s'havien fins i tot estomacat per agafar un troç. Diuen que els més cotitzats eren els que estaven més bruts, perquè això era senyal de que els havia trepitjat moooooolta gent, entre els quals podem trobar personatges tan distingits com la Diana Garrigosa (proclamada en el programa de la Mª. Teresa Campos la dona més mal vestida de la cerimònia, a lo que ella va puntualitzar "yo tampoco la vi tan mal vestida, iba con su estilo particular catalán"... a què es duria referir "La Campos"?... portem les dones catalanes barrets de Robín de los Bosques?), l'Urdaci, la "Ampolla", o el Fraga.
Imagineu-vos si m'ha transformat personalment el recorregut, que ara fins i tot vull parlar amb les meves àvies, per repassar les feines dels meus dos avis, no sigui cas que haguessin estat taxistes i jo no m'hagués assabentat (ja sabeu que és una feina que dóna un cert glamour a la monarquia).
Mentrestant jo anava agafant "inputs" del poble, l'Antonio (que de tots és sabut que aprofita millor el temps que jo) va passar la tarda, això sí només que per qüestions laborals, amb la Daniela Cardone. Digueu-li tonto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada