Aquell mateix cap de setmana vaig plantar amb molta cura llavors de julivert, orenga, tajetes i una extranya varietat de planta estiuenca que es reprodueix per unes petites pilotetes, que cuidadosament vaig estar recol·lectant amb l'ajut de la meva família més propera el passat mes d'Agost. Vaig agafar-l'ho i el vaig col·locar a sobre d'un petit armari que tinc a la terrassa a on guardo la regadora, les eines per remenar la terra i el menjar del hàmster (entre altres).
El passat Diumenge van arribar les pluges torrencials a la Vall de l'Ebre. I el meu artilugi que tan cuidadosament havia tractat es va convertir en una mena de planter d'arròs... tot xop!!!!. Fixeu-vos si la cosa estava fotuda, que l'Antonio li va posar carinyosament el nom de McGiber (segons ell, si d'allà hagués nascut alguna cosa hagués estat tot un miracle). Però jo no vaig perdre l'esperança. Vaig buidar la palangana i vaig deixar l'hivernacle obert perquè s'evaporés l'aigua.
Ahir Dimecres va arribar el Cierzo a la Vall de l'Ebre. Ens vàrem aixecar pel matí i vaig obrir la finestra del dormitori (puntualització força important: la finestra és cenital). Feia tan de vent, que al migdia quan vam anar a tancar-la teniem el cobrellit ple de terra!!!!!. Per la tarda vaig sortir al carrer mig jugant-me la vida (mai se sap d'on et pot caure una teula o un test). L'anada cap a Correus... collonuda!!!! (com que el vent m'enpaitava pel cul), però la tornada... va ser com una carrera d'obstacles!!!!. Havies d'anar esquivant tot allò que et venia de cara: fulles, pols, papers, bosses de les "sufisies", i tot això caminant mig espatarrada per por de no caure d'esquenes (avui li he explicat la meva "experiència" a una clienta, i m'ha confessat que aquest matí ha hagut d'esperar l'autobús abraçada a un fanal). Suposo que la meva cara duria ser tot un poema, perque fins i tot un nen que em venia frontalment li va dir a la seva mare mentre m'assenyalava: "Madreeeee... esa señora va en contradireccióóóóóóónnn...".
Per la nit la cosa va empitjorar substancialment, i les ràfagues de vent eren tan intenses que vam haver de recollir la roba de l'estenedor i agrupar les plantes de la terrassa, perquè es tapessin les unes a les altres, i va ser llavors quan li vaig dir a l'Antonio: "Menos mal que has entrado el invernadero". "Yo no he recogido nada" em va contestar ell. Resulta que l'hivernacle havia mig volat, o mig rodolat (o les dues coses) per la teulada del nostre bloc, portant en el seu interior ni més ni menys que 18 testos biodegradables amb les meves "llavors pelotilleres" que amb tan d'amor haviem recollit el passat estiu. A les hores, vam descobrir d'on havia sortit la terra de sobre del llit!. Els testos ignorem del tot a on han pogut anar a parar (espero que ningú se'ls hagi trobat per barret). Les llavors?, potser estan donant-li un petit to verdós als Monegros. La carcasa de l'hivernacle?, enganxada i donant cops una i altra vegada a la canalera que hi ha justament a sobre del nostre capçal. A hores d'ara, i després d'haver passat més de 24 hores, encara és tot un misteri com la treurem d'allà. Ni McGiber ni òsties!!!!!... si ara em sortís julivert a la terrassa, el que faria seria posar-me directament en contacte amb el Papa, perquè anomenés a "Monasterio de Samos, 12" centre de peregrinació de tots aquells que no tenen "gaire mà" amb les plantes.
Però la meva història no acaba aquí, noooooo... Aquest matí he baixat de l'autobús al Passeig Independència, que per tots els que no heu tingut el gust de passejar per les seves amples voreres, us diré que no hi ha carrer a tot Saragossa més "despejat" que aquell (el vent es velluga sense cap limitació!!!!). Estava tan tranquil·la esperant per creuar en el pas de vianants, amb una senyora al costat meu (no estava a més d'un metre de mi), quan de sobte, ha vingut volant des del més enllà un troç de rètol, tipus com aquells que hi ha a sobre de les entitats bancàries, que s'il·luminen per la nit. El projectil en qüestió era de metacrilat de color lila, i d'unes dimensions aproximades de 2 metres per 60 centímetres. Donava voltes sobre sí mateix mentre s'acostava, fins que al final ha anat a parar al mig d'aquella senyora i jo, impactant de forma brusca entre l'hombro i el coll d'aquella pobre dona!!!!. "¿Se ha hecho daño?" li he preguntat. "Muchismo" m'ha contestat ella, "si me cae en la cabeza...". Si li cau al cap se l'hagués obert, si li dona el cop al coll potser la decapita, però si jo hagués estat 5 centímetres més alta el que estic segura és que m'hagués "tallat la cabellera" al més pur estil sioux. En un moment s'ha fet un "currillu" de "lugareños" mirant el "trofeu", que m'ha recordat les imatges dels pobres irakís de Basora quan els hi cau al ben mig del carrer un troç de "Toma Hawk" americà. Com us podeu imaginar, per la "muchedumbre" ha estat més important fer elocubracions d'on coi havia sortit allò, que preocupar-se per l'accidentada.
Així que aquesta tarda, i en vistes de la meva "estrella", m'he quedat a casa, no fos cas que se'm caigués a sobre alguna marquesina, alguna teula, un mocador ple de mocs, un bisonyé caspós, una senyora gran amb el "pes pluma" de la meva iaia Feli (d'aquestes aquí hi ha moltes), o bé que tornessin els meus testos com un boomerang.
