"El Rosario"... i el Sr. Valderrama

NOTA: res més lluny de la meva intenció riure'm de ningú... i menys d'un "finat".

Avui, gran part de la població espanyola major de seixanta anys s'ha aixecat consternada per la mort del Sr. Valderrama. Es veu que al pobre home ahir per la tarda li va agafar un patatús, mentre es menjava una madalena sucada a un Nescafé.

Aquest matí totes les televisions estatals han fet un petit homenatge al cupletista. "La copla se ha quedado huérfana" he sentit en més d'un lloc, i jo em pregunto: què passarà quan es mori la Pantoja? (que potser diria que és la cupletista més jove que queda). D'aquí a vint anys podrem comparar a la copla amb la cabra hispànica, o sigui, en perill d'extinció?. Coneixeu a algun jove que s'atreveixi a cantar una copla sense que se li enfotin les amistats de la seva generació?. I el que és pitjor, creieu que està la lletra de la copla adaptada als temps que corren, a on la falta de valors, el botellón, i deixar a l'avi en una benzinera estan a l'ordre del dia?. Us imagineu la cara de la meva mare si vaig un dia a casa i li dic: "Mare" buena, con los ojitos de novia y la cara de "asusena" ,en comptes d'emocionar-se, com tantes i tantes mares de "antaño", el que puc provocar és que li agafi un atac de risa, i que es pensi que m'he fumat un porro.

Aquest matí, he escoltat embadalida i esgarrifada (sobre tot esgarrifada) algunes de les lletres del Juanito Valderrama, les quals la María Teresa Campos a qualificat com "preciosidades" (en aquest particular, discrepo amb la Sra. Campos). Hi ha una cançó, que es veu que era la més coneguda d'ell, que es diu El Emigrante, i que comença així: Tengo que hacer un rosarioooooo, con tus dientes de marfiiiil para que pueda besarloooo, cuando esté lejos de tiiii. Aquest "emigrante", en la meva modesta opinió, era un masclista, un cafre i un marrano. No tan sols deixava a la família amb "el Caudillo" mentre ell posava "pies en polvorosa", sinó que a sobre deixava a la nòvia a Sevilla tota desdentada perquè no trobés a un altre paio, i el que és pitjor... les dents les volia per fer-les petons!. Aaaaaaggggggg... No hagués estat més sencill tallar-li un rínxol de cabell, o bé demanar-li un mocador brut. I després ens extranyem que la resta dels Europeus ens vegin com a un país tercermundista. ¿Però com volem que ens vegin, si van acollir a un munt d'homes que duien a les seves butxaques, els molars i els premolars de les seves dones units per un fil de pescar?.

I què em dieu d'aquesta?. Es diu El Maletilla, i la història va d'un pobre "toreru" una mica patós que salta al "ruedu", i el toro el mata a la primera de canvi. Però això no acaba aquí, nooooooo. El pitjor de tot és que l'han anat a veure torejar la seva mare i la seva nòvia, que es veu que estan "aflijías", i que li demanen al President "que no saque el pañuelo" (si hi ha algún "taurinu" entre els lectors, si us plau que m'ho aclareixi, perquè el mocador és la peça que no m'encaixa en tota aquesta història). Però resulta que al final el va treure i... un grito lo rajó como un cuchillo, y al ver entre los cuernos de aquel toro, vencío por la muerte el chavalillo. Olé!.

I El Polizón?. Comença així: Cuando supe que mi madre en el pueblo se moría, yo, solo y en tierra extraña, con un dolor de agonía embarqué con rumbo a España, i continua... Déjame de polizón "pa" que acabe mi sufrir, yo se lo pido por Dios, que la quiero ver morir. Amb aquests petits fragments podem entendre que el "polizón" era també "emigrante", i si tenim en compte el que ja em llegit anteriorment... serà la seva mare també dona d'un emigrant, i si és així, encara conservarà les dents?. Estarà esperant-lo en la porta del domicili de sa mare, la seva nòvia per a reclamar-li les dents viatgeres?. Estarà la guerrillera de la mare de la seva nòvia fent guardia també en el mateix lloc? (no vull ni pensar el que li diria la meva mare a l'Antonio, si m'arranqués les dents).

El millor de tot és que cançons com aquestes et fan entendre millor a "nuestros mayores". Sense anar més lluny, jo ara em sento més identificada amb la meva àvia Feli. La dona, quan li regales una camisa de dormir, una bata o unes sabatilles sempre diu el mateix: "para cuando venga el médico". Després, té robes que fa servir només que pels hospitals, i per veure gent malalta, i si té una camisa molt maca diu que "esta ya me dura para cuando me muera". Es clar, no m'extranya!!!!. Quina visió de la vida pot tenir una persona que en les festes del seu poble ballava cançons amb lletres del tipus: de rodillas es tan bonita y tiene tanto salero, que le da el agua bendita un angelito del cielo.

Déu meu... quanta alegria hi havia en aquella Espanya.